Com a Copenhaguen? (Andreu Mas-Colell)

(Publicat originalment al diari Ara el 17 de setembre de 2016)

S’acaba d’inaugurar el curs universitari. És una bona ocasió per reflexionar sobre la universitat. Podríem parlar de la necessitat de més recursos, de la política de tarificació social aplicada a l’àmbit universitari públic com una bona solució per garantir-hi l’accés, de la política de professorat, de les noves tendències en l’estructura de les aules i en la dinàmica de la docència, de la conveniència dels graus oberts, de la internacionalització. El tema d’avui, però, el motiva un anunci en l’edició de Nature de l’1 de setembre. Em va sorprendre: es tracta d’una convocatòria internacional per a rector de la Universitat de Copenhagen.

I és que les nostres universitats, per millorar (sempre cal millorar!), necessiten bàsicament dues coses: més diners i una governança moderna. El problema amb el primer requisit (més diners) és que, valgui la no paradoxa, disposar de més diners val més diners. Però modernitzar la governança no costa res. Analitzem-ho, doncs.

Per anar a l’essència de les coses cal simplificar. Disculpeu-me si ho faig. El punt clau de la governança és com es determina l’autoritat màxima unipersonal de la universitat, que en la nostra tradició és el rector (o rectora!), una personalitat acadèmica. És una bona tradició que no s’ha de canviar. El procediment de selecció està legislat per la llei d’ordenació universitària espanyola, una llei uniformista en la qual batega més la idea abstracta d’“universidad española” que la realitat més concreta i més diversa de les “universidades españolas”. La llei només preveu dos mètodes: el rector l’elegeix el claustre o un sistema d’elecció directa ponderada entre estaments universitaris. El claustre tria el mètode. En el moment en què es va oferir la possibilitat de triar (2007), l’ statu quo era el segon mètode, i és aquest el que han elegit pràcticament totes les universitats públiques espanyoles, i en particular totes les catalanes. És un procediment exòtic, sense cap paral·lelisme en cap país europeu. Algun trobaríem al món, esclar, però no entre universitats destacades.

Aquest procediment, i també el d’elecció pel claustre, té el problema, molt seriós, que l’autoritat de la primera autoritat és molt escassa. El rector es converteix en un àrbitre concentrat en l’articulació i el manteniment d’equilibris interns (no s’ha de confondre amb la virtut de la col·legialitat), amb el resultat d’un dinamisme molt inferior al que és necessari i sovint de molta frustració. Seria més lògic seguir els exemples dels països que volem emular. Típicament, en aquests països l’autoritat universitària resideix en un òrgan col·lectiu, es digui patronat o es digui consell de govern. La primera autoritat unipersonal -el rector, entre nosaltres-és escollida per aquest patronat, sovint (però hi ha variacions) després d’un procés de cerca internacional. L’anunci de Nature és una expressió d’aquest procés. El rector podria, i seria lògic que així fos en el nostre cas, presidir l’òrgan col·lectiu. I podria acabar sent intern o extern a la universitat. Per exemple, en la primera selecció de rector a la Universitat d’Hèlsinki després de la introducció (2010) d’un patronat amb l’autoritat per nomenar-lo, va ser escollit el rector sortint. No és estrany, els rectors històrics poden ser excel·lents, i certament conèixer bé la universitat és un avantatge en el procés de selecció. El que és fonamental és que el procediment garanteix l’autoritat dels rectors per fer el que han de fer, que és molt.

I l’autonomia universitària? ¿No hi estem entrant en conflicte, amb aquestes idees? El Tribunal Constitucional de Finlàndia s’ho va plantejar quan en aquell país es van introduir reformes en la direcció descrita, i va establir que el principi d’autonomia quedava garantit si una majoria del patronat era nomenat internament des de la universitat. És, crec, una bona solució. L’essencial no és qui elegeix sinó com s’elegeix.

Lamentablement, no podem, des de Catalunya, incloure aquesta petita modificació a la llei que, diguem-ho clar, encotilla les nostres universitats. Les competències són les que són: poquetes. Faig constar que, en un respecte exquisit per l’autonomia universitària, podríem deixar que fos el claustre que triés si adoptar un sistema de patronat o continuar com fins ara (així es va fer en el seu moment a Portugal). Em sembla que si la possibilitat de seguir els millors exemples europeus fos a les seves mans, les universitats públiques catalanes, potser d’una manera progressiva, no la desaprofitarien.